Descrip

La deglució involucra una sèrie de processos ràpids, seqüencials i independents de la cavitat oral, faringe, laringe i esòfag. Aquests processos s'inicien en un complex mecanisme d'inputs sensorials que desencadenen respostes motores. Aquestes respostes motores generen pressions i forces per la ingestió adequada dels aliments i simultàniament per protegir la via aèria. Per a una funció deglutòria normal, cal tenir una indemnitat anatòmica de les estructures involucrades, una integritat sensitiva i motora, i finalment una coordinació adequada entre totes les estructures.

Les alteracions de la deglució són una combinació d'alteracions fisiològiques que tenen lloc durant l'alimentació, poden comprometre la qualitat de vida i fins i tot causar la mort de la persona.

La disfàgia orofaríngia és definida amb la dificultat en el transport del bol alimentari des de la boca fins a l'esòfag, a causa d'una sensació de molèstia o d'interrupció del trànsit. Aquests trastorns repercuteixen sobre la nutrició i la hidratació, però les broncoaspiracions poden comprometre l'aparell respiratori amb infeccions i pneumopaties de diferent severitat. La tos durant els àpats, sol ser un senyal d'alerta.

Aquest trastorn de la deglució, es pot produir com una seqüela d'una gran varietat de malalties agudes o cròniques, es considera factor de mal pronòstic en temes de morbiditat i recuperació funcional. La necessitat d'assegurar una nutrició satisfactòria salvaguardant la funció respiratòria, dificulta el tractament. Per aquest motiu els trastorns de deglució exigeixen un abordatge multidisciplinari, amb metges de diferents especialitats, logopedes, nutricionistes, infermeres i fins i tot assistents socials.


Causes de disfàgia

Podem dividir les causes en dos grans grups, segons si l'origen de la disfàgia és de caràcter estructural o funcional.

Les alteracions estructurals vénen determinades per la dificultat del pas del bolus (normalment disfàgia a sòlids), alguns exemples podrien ser:

  • Tumors esofàgics i de l'àrea ORL.
  • Osteòfits cervicals.
  • Estenosi esofàgiques (habitualment postquirúrgiques).
  • Alteracions de l'obertura de l'esfínter esofàgic superior (acalàsia del múscul cricofaringi)
  • Diverticle de Zenker (herniació de la mucosa faríngia, per sobre de l'esfínter esofàgic superior).

Es coneixen com alteracions funcionals aquelles en què la propulsió del bolus està afectada (normalment disfàgia a líquids), com per exemple:

  • Malalties sistèmiques (AVC, TCE, Miastènia Gravis...)
  • Malalties neurològiques degeneratives (Alzheimer, Parkinson, ELA...)
  • Envelliment (majors de 70 anys), on trobem pèrdua de fibres musculars, atròfia muscular per desús, alentiment dels moviments i dels reflexos.

Prevalença de disfàgia

Sent un trastorn molt freqüent, sovint el veiem infravalorat i infradiagnosticat, passant desapercebut tant per part del propi malalt i els seus familiars com pels professionals sanitaris. La disfàgia causa conseqüències greus en la nutrició i deshidratació dels malalts, i és considerat el major risc per al desenvolupament d'infeccions respiratòries que poden comprometre la vida de l'individu.

Els pacients més afectats de disfàgia orofaríngia funcional, són els que pateixen malalties neurològiques. Freqüentment la disfàgia precedeix altres símptomes neurològics.

  • Entre el 45 i el 90% dels malalts neurològics tenen disfàgia.
  • Entre el 30 i el 60% d'aquests tenen risc d'aspiració.
  • Entre el 10 i el 20% d'aquests presenten aspiracions silents.

Si separem les diferents malalties neurològiques, trobem les següents prevalences de disfàgia:

  • Entre el 30 i el 65% dels que han patit un accident cerebrovascular.
  • Entre el 52 i el 82% dels que pateixen Parkinson.
  • Aproximadament el 60% dels que pateixen ELA.
  • Aproximadament el 40% dels que pateixen Miastènia Gravis.
  • Aproximadament el 44% dels que pateixen Esclerosi múltiple.
  • Aproximadament el 80% dels que pateixen Alzheimer.

Altres prevalences interessants de disfàgia en malalts no neurològics, podrien ser:

  • Més del 40% dels ancians hospitalitzats.
  • Aproximadament el 38% dels malalts traqueotomitzats a les UCI.