Canvis en la manera de caminar, en l’escriptura o en el son? Com reconèixer el pàrkinson en les seves fases inicials
Canviar la manera de caminar, notar la lletra més petita o començar a dormir pitjor no solen ser senyals que d’entrada es relacionin amb una malaltia neurològica. Tanmateix, en el pàrkinson, algunes de les primeres manifestacions poden aparèixer precisament així, de manera discreta, progressiva i poc cridanera.
A Espanya conviuen amb aquesta malaltia més de 160.000 persones, segons la Federació Espanyola de Pàrkinson, mentre que la Societat Espanyola de Neurologia situa la xifra entorn de les 200.000 i estima uns 10.000 nous diagnòstics l’any.
«En les fases inicials no sempre veiem un signe clarament orientador, sinó petits canvis que comencen a repetir-se i a tenir impacte en la vida quotidiana. La clau és no normalitzar canvis que es mantenen o que comencen a alterar funcions diàries», explica el Dr. Ernest Balaguer, cap del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari General de Catalunya.
Quan els primers signes no són els més evidents
El pàrkinson és un trastorn neurodegeneratiu progressiu que es produeix per la pèrdua de neurones que fabriquen dopamina, una substància essencial per regular el moviment. La disminució d’aquest neurotransmissor altera els circuits cerebrals implicats en la coordinació motora, però també pot afectar altres funcions de l’organisme.
Avui se sap que combina símptomes motors i símptomes no motors, i que tots dos poden aparèixer en diferents moments de l’evolució. Mentre que els primers afecten sobretot el moviment, els segons poden repercutir en funcions com el son, l’olfacte, el trànsit intestinal, l’energia o l’estat d’ànim, i també condicionar de manera important la qualitat de vida.
«El més important no és un símptoma aïllat, sinó la persistència de determinats canvis i la manera com es combinen entre si. És aquest patró el que pot fer recomanable una valoració neurològica», destaca el Dr. Balaguer.
Com es diagnostica i quines opcions terapèutiques existeixen
Davant de símptomes persistents que interfereixen en la vida diària, el més recomanable és consultar primer amb l’atenció primària, que valorarà la derivació a neurologia. El diagnòstic del pàrkinson és fonamentalment clínic i es basa en la història clínica de la persona, juntament amb una exploració física i neurològica exhaustiva realitzada per un especialista, preferentment amb experiència en trastorns del moviment.
Actualment no existeix una anàlisi de sang, un marcador de laboratori o una prova de neuroimatge que confirmi per si sola la malaltia de manera concloent. La valoració diagnòstica es recolza en la detecció de símptomes motors com la bradicinèsia o lentitud dels moviments, acompanyada d’altres signes com el tremolor en repòs, la rigidesa muscular o la inestabilitat postural. A més, una part essencial del procés consisteix a descartar altres malalties que poden compartir símptomes similars, com alguns parkinsonismes o pàrkinson plus, mitjançant analítiques, proves d’imatge i seguiment clínic.
Un cop confirmat el diagnòstic, el tractament s’orienta a controlar els símptomes i a preservar l’autonomia i la qualitat de vida. La base del maneig continua sent el tractament farmacològic, que s’ajusta de manera individualitzada segons la fase de la malaltia i la resposta de cada pacient. En fases més avançades, quan apareixen fluctuacions motores o períodes «OFF», poden utilitzar-se teràpies de rescat o tractaments de segona línia, inclosos sistemes de perfusió contínua i, en determinats casos, opcions quirúrgiques com l’estimulació cerebral profunda.
Juntament amb el tractament farmacològic, l’abordatge del pàrkinson requereix seguiment especialitzat i una atenció continuada que també doni valor a la rehabilitació, a l’exercici, a la logopèdia i a l’acompanyament del pacient i del seu entorn. L’adherència al tractament i una bona comunicació amb neurologia són clau per ajustar el maneig al llarg de l’evolució de la malaltia.
Investigació i innovació terapèutica
En les darreres dues dècades, la recerca està obrint noves vies terapèutiques orientades a actuar sobre mecanismes més específics de la malaltia. En aquesta línia, l’Hospital Universitari General de Catalunya participa en l’assaig REASON, un estudi pioner dirigit a la causa genètica més freqüent del pàrkinson, el gen LRRK2.
«Ser el primer centre espanyol activat per a l’assaig REASON ens ha permès participar en una línia de recerca especialment innovadora, centrada en estratègies dirigides a mecanismes concrets del pàrkinson i amb potencial per modificar-ne l’evolució en el futur», apunta el cap del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari General de Catalunya, que a més és el director de Recerca del centre i responsable de la Unitat de Recerca Clínica (UDIC).
A la millora en la identificació precoç i en el control dels símptomes s’hi suma ara un horitzó més prometedor, en què les teràpies dirigides a mecanismes concrets de la malaltia comencen a marcar una nova línia de treball.
«El futur del pàrkinson passa no només per diagnosticar abans i tractar millor, sinó també per avançar cap a teràpies capaces d’actuar sobre l’evolució de la malaltia. En aquest camí, la recerca clínica i el seguiment especialitzat són dos elements clau per oferir als pacients una atenció cada vegada més precisa i amb més perspectives», conclou el Dr. Balaguer.
