Ruptura de menisc: quan es pot tractar sense cirurgia i quan convé operar

El diagnòstic d’una ruptura de menisc sol generar preocupació immediata. Moltes persones encara associen aquesta lesió amb la necessitat de passar pel quiròfan, però no sempre és així. La decisió d’operar o no depèn de múltiples factors: el tipus de ruptura, els símptomes, l’edat, el nivell d’activitat i l’estat general del genoll.

Tal com explica el Dr. Christian Yela, cap del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital Universitari General de Catalunya, "el menisc exerceix un paper fonamental d’amortiment i estabilitat; no hem de decidir operar només per la ressonància, sinó pels símptomes i les limitacions reals del pacient".

Què és exactament el menisc?

Cada genoll té dos meniscs, un d’intern i un d’extern. Són estructures de fibrocartílag situades entre el fèmur i la tíbia que actuen com a amortidors:

• Distribueixen la càrrega en caminar, córrer o saltar.

• Protegeixen el cartílag i redueixen el risc d’artrosi.

• Donen estabilitat a l’articulació.

Per això, quan es lesionen, l’objectiu no és "treure el que molesta", sinó conservar el màxim teixit possible.

Com es produeix una ruptura de menisc

Hi ha dos mecanismes habituals:

1. Ruptures traumàtiques (joves i esportistes)

Apareixen després de girs bruscos amb el peu recolzat, canvis de direcció, pivotatges o traumatismes durant la pràctica esportiva.

2. Ruptures degeneratives (a partir dels 40–50 anys)

Són conseqüència del desgast progressiu del teixit, fins i tot sense un traumatisme clar.

En aquests casos, una ruptura detectada a la ressonància no sempre és la causa del dolor, i això s’ha de valorar amb cura.

Símptomes més freqüents

• Dolor a la línia articular.

• Inflamació.

• Sensació de cruiximent o enganxament.

• Dificultat per flexionar o estirar completament.

• En casos més severs, bloqueig mecànic real, quan el genoll queda "atrapat" i no es pot moure amb normalitat. Aquest signe sí que té especial rellevància clínica.

Quan NO cal operar?

Moltes lesions meniscals poden gestionar-se inicialment amb tractament conservador, especialment les degeneratives o aquelles sense símptomes mecànics importants.

Aquest abordatge pot incloure:

• Repòs relatiu.

• Gel, analgèsics o antiinflamatoris quan estan indicats.

• Fisioteràpia.

• Treball progressiu de readaptació.

L’objectiu és controlar el dolor, millorar la mobilitat i recuperar la funció. En molts casos, els símptomes es resolen sense necessitat de cirurgia.

Quan es planteja la cirurgia?

La intervenció es valora quan:

• El dolor i la limitació persisteixen malgrat el tractament conservador.

• Hi ha un bloqueig mecànic clar.

• El tipus de ruptura compromet el funcionament del genoll.

• Hi ha lesions associades (com dany ligamentós).

• L’edat biològica i el nivell d’activitat suggereixen que la reparació pot ser beneficiosa.

Com explica el Dr. Yela, "s’intervé quan els símptomes persisteixen, hi ha bloqueig o la lesió posa en risc l’estabilitat articular".

Opcions quirúrgiques: preservar sempre que sigui possible

Actualment, totes es realitzen mitjançant artroscòpia, una tècnica mínimament invasiva que permet tractar la lesió a través de petites incisions.

1. Reparació o sutura meniscal (opció preferida)

S’escull quan la ruptura té possibilitats de cicatritzar.

Avantatges:

• Conserva el menisc.

• Protegeix el genoll a mitjà i llarg termini.

• Redueix la probabilitat d’artrosi.

2. Meniscectomia parcial

Es reserva per a ruptures no reparables.

Consisteix a retirar només la part danyada, mantenint la màxima quantitat de teixit sa possible.

La recuperació és més ràpida, però eliminar teixit incrementa el risc futur de desgast articular.

Comparativa de tratamientos

Quina recuperació es pot esperar?

Depèn del tipus d’intervenció:

• Meniscectomia parcial:
  Recuperació ràpida; molts pacients reprenen l’activitat en poques setmanes.

• Sutura meniscal:
  Requereix més temps perquè el menisc ha de cicatritzar:
  – 3 setmanes sense càrrega
  – Rehabilitació progressiva durant diversos mesos

Com resumeix el Dr. Yela, l’objectiu és "preservar el màxim menisc possible, ajustar el pla de recuperació al tipus de lesió i acompanyar el pacient fins que recuperi la funció i torni a la seva activitat amb seguretat".

La idea clau

El tractament d’una ruptura de menisc no s’ha de decidir només pel que apareix a la ressonància.

El que importa és:

• Analitzar els símptomes reals.

• Valorar el tipus de ruptura.

• Preservar la màxima quantitat de menisc possible.

La tendència actual en traumatologia és clara: reparar sempre que sigui viable i evitar extirpar teixit meniscal si no hi ha una altra opció.

.