TEA en l’edat adulta: comprendre senyals que passen desapercebudes i trobar el suport adequat

El síndrome d’Asperger és una realitat que sovint passa desapercebuda. Hi ha persones que arriben a l’edat adulta sense un diagnòstic, tot i portar anys sentint que determinades situacions socials, laborals o sensorials els exigeixen un esforç desproporcionat, com si la vida quotidiana els demanés un plus d’adaptació que altres persones no necessiten.

Encara que encara es parla de "síndrome d’Asperger", en les classificacions clíniques actuals aquest perfil s’integra dins del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). A Espanya, segons la Confederació Autisme Espanya, aproximadament 3 de cada 10 persones diagnosticades amb TEA són adultes (majors de 18 anys), fet que subratlla la importància de visibilitzar-ho.

"En molts casos, no es detecta abans perquè la persona ha desenvolupat estratègies d’adaptació o de ‘camuflatge’, perquè el rendiment acadèmic o laboral és bo o perquè les seves dificultats no encaixen amb estereotips", explica el Dr. Antonio Arumí, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Universitari General de Catalunya. "El diagnòstic permet identificar necessitats reals i reduir el cost emocional d’haver estat anys ‘forçant’ l’adaptació", subratlla.

Què és el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA)

La Federació Espanyola d’Autisme (FESPAU) descriu el TEA com una alteració del neurodesenvolupament caracteritzada per dificultats en dues grans àrees: la comunicació i la interacció social, i la qualitat i l’abast dels interessos, les conductes i les activitats, incloent-hi possibles particularitats sensorials.

Les persones amb aquest perfil poden tenir interessos intensos i específics, preferir rutines estructurades i experimentar una sensibilitat sensorial elevada davant estímuls com sorolls, llums o textures. Aquestes característiques generen en ocasions reptes en determinats contextos socials o laborals si no compten amb els suports adequats i sostenir aquest esforç durant anys pot traduir-se en esgotament, ansietat, baixa autoestima o una sensació persistent d’incomprensió.

"Posar nom a aquestes sensacions a través d’un diagnòstic de TEA permet explicar dificultats concretes —en comunicació social i relacions interpersonals, respostes a estímuls externs, etc.— i traduir-les en eines i mesures de suport que els ajudin a afrontar aquestes situacions", assenyala el Dr. Arumí.

Senyals a tenir en compte en adults

En adults, el TEA pot expressar-se de manera menys evident perquè moltes persones han après a compensar o a ‘funcionar’ a base d’esforç. Per això, el que sol orientar no és un tret aïllat, sinó un patró mantingut que apareix en diferents àmbits i s’acompanya de malestar o d’un cost energètic elevat.

Entre les senyals més habituals es troben:

• Dificultat persistent per interpretar senyals socials implícites, com gestos o el to de veu.

• Preferència marcada per rutines i malestar davant canvis inesperats.

• Interessos molt intensos i focalitzats.

• Sensibilitat elevada a sorolls, llums o textures.

• Estrès o esgotament en situacions socials exigents.

Aquestes manifestacions no són exclusives del TEA, però quan generen un malestar significatiu o interfereixen en la vida diària, poden justificar una valoració clínica rigorosa. El diagnòstic en adults es realitza mitjançant entrevistes estructurades, observació directa i, quan escau, informació de persones properes.

"En adults, el risc no és ‘no encaixar en l’estereotip’, sinó atribuir-ho tot a un únic motiu. L’avaluació serveix per diferenciar què pertany a un perfil TEA i què pot ser ansietat, depressió o altres dificultats associades que també requereixen abordatge", subratlla el cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Universitari General de Catalunya.

Acompanyament i eines pràctiques

Després de l’avaluació, l’acompanyament s’orienta a convertir el perfil de la persona en un pla de suport útil per al seu dia a dia. L’objectiu és reduir la sobrecàrrega i millorar l’autonomia amb estratègies concretes, adaptades a cada context (família, feina, estudis, vida social). A la pràctica, això pot incloure:

• Planificació i anticipació: estructurar agendes, preparar canvis i acordar amb antelació què ocorrerà (on, amb qui i quant temps durarà) per disminuir la incertesa i l’estrès.

• Organització de rutines i seqüències: definir passos clars per a situacions habituals (reunions, jornada laboral, gestions, plans socials) i facilitar la presa de decisions sobre com participar-hi.

• Autorregulació i gestió de la sobrecàrrega: identificar senyals de saturació, incorporar pauses programades i disposar d’"espais de recuperació" per poder continuar sense arribar a l’esgotament.

• Comunicació de necessitats: entrenar l’expressió de límits i ajustos raonables (per exemple, reduir estímuls, acotar la durada de les trobades o aclarir instruccions) de manera clara i acceptable per a l’entorn.

• Suport emocional i comorbiditats: abordar l’ansietat, l’estat d’ànim o l’autoestima quan hi són presents, i treballar estratègies d’afrontament sostenibles.

• Orientació a l’entorn: pautes per a la família o l’àmbit laboral/educatiu que afavoreixin una comunicació més explícita i un entorn previsible, reduint malentesos i desgast.

"El més important és que el suport sigui aplicable: anticipar, ordenar el dia a dia, planificar descansos i aprendre a demanar ajustos concrets. Quan aquestes mesures s’integren en la rutina, disminueix la sobrecàrrega i millora el benestar", afirma el Dr. Arumí.