Obesitat infantil: senyals per consultar el pediatre i actuar a temps
La preocupació per l’excés de pes en la infància torna a ocupar un lloc central en la conversa pública. El Dia Mundial contra l’Obesitat és una oportunitat per recordar que una detecció precoç i un acompanyament adequat poden millorar el benestar de l’infant en el present i reduir riscos a mitjà i llarg termini.
Les dades a Espanya reflecteixen la magnitud del repte. En població escolar de 6 a 9 anys, l’Estudi ALADINO 2023 situa l’excés de pes (sobrepès i obesitat) en el 36,1%, amb un 20,2% de sobrepès i un 15,9% d’obesitat. També observa diferències per sexe, amb una prevalença més alta d’obesitat en nens (17,3%) que en nenes (14,3%). A més, l’estudi apunta a un gradient social: les prevalences són més elevades en llars amb major vulnerabilitat socioeconòmica.
«L’obesitat infantil és una malaltia crònica complexa, en la qual influeixen factors biològics, ambientals i socials. El nostre objectiu és actuar per abordar-la de manera integral i acompanyar la família amb un pla realista, respectuós i sostenible», subratlla la Dra. Ana María Pérez Pardo, cap del Servei de Pediatria a l’Hospital Universitari General de Catalunya.
Què es valora en Pediatria i per què és important la detecció precoç
A la consulta pediàtrica, el focus es posa en l’infant: com evoluciona el seu creixement, com es troba en el seu dia a dia i si hi ha senyals d’impacte físic, metabòlic o emocional. L’obesitat pot associar-se a manifestacions metabòliques, físiques i psíquiques, i per això requereix una mirada clínica completa.
Per aquest motiu, les revisions periòdiques són determinants: permeten identificar tendències (per exemple, un augment mantingut de l’IMC en les corbes de creixement) i valorar si aquest canvi s’acompanya d’altres indicadors clínics o funcionals.
La majoria dels casos corresponen al que l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) descriu com a obesitat exògena, i són poc freqüents les causes endocrines o genètiques. Això és important perquè orienta l’abordatge: es prioritzen hàbits, entorn, rutines i suport conductual, i es reserven els estudis específics per quan hi ha senyals que ho justifiquen.
«Moltes famílies arriben preocupades i amb dubtes. El que fem és analitzar la situació amb criteris pediàtrics, descartar complicacions quan cal i establir objectius de salut assolibles per a l’infant i el seu entorn», explica l’especialista en pediatria.
Quan és aconsellable consultar el pediatre?
En general, convé consultar si s’observa un canvi mantingut en la relació entre pes i talla respecte a la trajectòria prèvia de l’infant, especialment si s’acompanya d’altres indicadors clínics.
També és recomanable demanar orientació si apareixen símptomes que poden associar-se a complicacions: roncs o pauses respiratòries durant el son (apnea del son), cansament persistent, limitació per a l’activitat o molèsties osteoarticulars. L’AEP descriu, entre altres, complicacions respiratòries, ortopèdiques, metabòliques i psicosocials, i recorda que a curt termini les conseqüències psicològiques i socials són especialment rellevants.
Finalment, mereix atenció clínica si hi ha antecedents familiars de diabetis, hipertensió o dislipèmia, o si l’infant mostra malestar emocional per estigmatització, rebuig social o baixa autoestima. En aquests casos, la intervenció precoç ajuda a evitar que el problema es cronifiqui i a reduir patiment innecessari.
«Si hi ha dubtes, el millor és consultar. De vegades n’hi ha prou amb pautes i seguiment i, d’altres, convé valorar amb més detall el risc metabòlic o l’impacte del son, l’activitat o el context familiar. El més important és fer-ho sense culpabilitzar i amb un pla que es pugui sostenir», assenyala la Dra. Pérez Pardo.
Una resposta integral: família i pediatria, acompanyant junts el canvi
En molts casos, petits canvis consistents en la rutina familiar —millorar la qualitat de l’alimentació, augmentar l’activitat quotidiana, cuidar el descans i reduir el sedentarisme— poden marcar una diferència rellevant quan es mantenen en el temps i s’adapten a la realitat de cada família. En paral·lel, el suport conductual ajuda a fixar metes intermèdies, anticipar recaigudes i evitar frustració.
Quan hi ha més complexitat o apareixen comorbiditats, el treball coordinat amb equips multidisciplinaris reforça el pla: permet alinear pautes, fer seguiment clínic i acompanyar de manera respectuosa, evitant el «tot o res» i prioritzant el benestar integral dels més petits.
«Actuar aviat, cuidar el benestar emocional dels infants i acompanyar la família amb solucions a llarg termini —evitant la pressió per obtenir resultats immediats— és la millor manera de prevenir complicacions i afavorir un desenvolupament saludable», conclou la cap del Servei de Pediatria de l’Hospital Universitari General de Catalunya.
