El Dia Mundial de l’Alzheimer ens recorda la importància de visibilitzar una malaltia que, només al nostre país, afecta unes 800.000 persones, i de la qual cada any es diagnostiquen al voltant de 40.000 casos nous, segons la Societat Espanyola de Neurologia.

Oblidar on s’han deixat les claus o trigar a recordar un nom pot ser una distracció quotidiana. Tanmateix, quan els oblits es repeteixen, progressen i comencen a dificultar tasques habituals, cal consultar amb un especialista.

"Encara existeix una certa tendència a associar qualsevol problema de memòria a l’envelliment o, a l’extrem contrari, a viure la possibilitat d’un diagnòstic d’Alzheimer amb por i estigma. Parlar de la malaltia amb normalitat és important perquè ajuda les famílies a reconèixer canvis, demanar ajuda i arribar abans a una valoració neurològica", explica el Dr. Ernest Balaguer, facultatiu especialista en Neurologia de l’Hospital Universitari General de Catalunya.

No tots els oblits formen part de l’envelliment

La malaltia d’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que afecta de manera progressiva diferents funcions cognitives, especialment la memòria, tot i que també pot alterar el llenguatge, l’orientació, el raonament o la conducta.

A mesura que avança i aquestes dificultats interfereixen de manera significativa en l’autonomia i en les activitats quotidianes, pot donar lloc a una demència. De fet, l’Alzheimer és la causa més freqüent de demència.

Tot i que l’edat és el seu principal factor de risc, no s’ha de considerar una conseqüència normal de l’envelliment. També hi poden influir els antecedents familiars i altres factors individuals, i en alguns casos la malaltia pot començar abans dels 65 anys.

"Quan algú que sempre s’ha organitzat bé comença a tenir dificultats reiterades per gestionar assumptes quotidians, seguir una conversa o desenvolupar-se en entorns coneguts, val la pena estudiar-ho", assenyala l’especialista.

A quins senyals hem de prestar atenció?

Els símptomes inicials es poden confondre amb cansament, estrès, depressió o distraccions habituals. Entre els senyals als quals convé prestar atenció hi ha:

• Dificultat per recordar converses o fets recents.
• Repetició freqüent de preguntes o comentaris.
• Oblit de cites, encàrrecs o informació important.
• Problemes per trobar paraules o seguir una conversa.
• Desorientació temporal o dificultat per orientar-se.
• Errors a l’hora de gestionar diners, medicació o altres tasques conegudes.
• Pèrdua d’iniciativa, apatia, irritabilitat o canvis de conducta.
• Major lentitud, inseguretat o abandonament d’activitats habituals.

De vegades, aquests canvis són més evidents per a la família que per a la mateixa persona. Per això, la informació de l’entorn resulta especialment útil per conèixer quan van començar els símptomes, com han evolucionat i fins a quin punt estan afectant la seva autonomia.

"La família aporta una perspectiva que moltes vegades no obtenim únicament a la consulta. Pot explicar, per exemple, si una dificultat ha aparegut recentment, si es repeteix o si està modificant la manera com aquella persona es relaciona, s’organitza o realitza les seves activitats habituals. Aquesta informació té un gran valor clínic", afirma el doctor.

Com s’arriba al diagnòstic?

La presència d’aquests símptomes no significa necessàriament que existeixi una malaltia d’Alzheimer. Alteracions del son, trastorns de l’estat d’ànim, determinats medicaments i altres malalties poden produir dificultats cognitives, per la qual cosa el diagnòstic requereix una valoració individualitzada.

L’estudi comença amb una història clínica detallada i una exploració neurològica. A això s’hi sol afegir una avaluació cognitiva que permet analitzar de manera objectiva funcions com la memòria, l’atenció, el llenguatge o la capacitat executiva. Segons les troballes i les característiques de cada pacient, es poden indicar analítiques, proves de neuroimatge o altres exploracions complementàries.

Existeixen biomarcadors que permeten confirmar el diagnòstic d’una manera més precisa: la determinació de proteïna tau i amiloide (i el seu quocient), ja sigui en líquid cefalorraquidi o en plasma (pTau-217). També s’inclouen les proves PET d’amiloide o de tau com a diagnòstic de confirmació.

"El nostre objectiu no és posar una etiqueta a un símptoma, sinó entendre quina n’és la causa. Per arribar a un diagnòstic necessitem integrar com han començat i evolucionat els canvis, l’exploració neurològica, el rendiment cognitiu i, quan està indicat, les proves complementàries. Aquest procés permet distingir entre diferents causes de deteriorament i plantejar el seguiment més adequat", explica l’especialista.

Arribar abans a una valoració permet, a més, planificar els passos següents amb el pacient i la seva família. Quan existeix una malaltia neurodegenerativa, el seguiment neurològic serveix per valorar-ne l’evolució, adaptar les opcions terapèutiques a cada fase i abordar les necessitats que puguin anar apareixent.

"El diagnòstic afecta la persona, però també el seu entorn. Per això, l’atenció no acaba en identificar la malaltia: implica explicar què està passant, resoldre dubtes, acompanyar l’evolució i ajudar la família a anticipar decisions i necessitats. Aquest acompanyament forma part d’una atenció neurològica de qualitat", conclou el Dr. Balaguer, facultatiu especialista en Neurologia de l’Hospital Universitari General de Catalunya.